Ha mort George Duke

He escrit un article dedicat a George Duke. El podeu llegir a 50x7: "Ha mort George Duke".

De les cendres de Thin Lizzy, arriben Black Star Riders

Text: Ferran Nogués



Per als qui no coneixeu la història: fa anys que existeix una versió de Thin Lizzy que té alguns exmembres de la mítica banda irlandesa i es dedica a mantenir viu el llegat de Phil Lynott tocant els seus temes clàssics per tot el món. Aquests Thin Lizzy sempre han tingut Scott Gorham com a líder i, depenent del moment, han comptat amb algun altre exmemebre de la banda (John Sykes, Brian Downey, Darren Wharton), i alguns músics convidats com ara Marco Mendoza, Tommy Aldridge o Vivian Campbell.

Black Star Riders neix a partir de la darrera versió dels Thin Lizzy que últimament havia estat de gira. Arriba un moment que la banda es planteja fer un disc amb noves cançons i inicialment anuncia que es publicarà sota el nom de Thin Lizzy. El propi Gorham comença a reconsiderar la idea, però la reacció dels fans, de la premsa en general, i de la família Lynott és contundent: el grup és lliure de fer un nou disc (i està bé que ho faci) però Thin Lizzy era la banda de Phil Lynott i qualsevol nou disc s'haurà de fer sota un altre nom. És així com neix Black Star Riders.

A més de Scott Gorham (guitarrista de Thin Lizzy des del 1974 fins al 1983), la formació de Black Star Riders té Ricky Warwick com a cantant i guitarra. És una bona tria perquè, a banda de ser un gran cantant, Warwick (que havia estat a The Almighty) és irlandès, la seva veu recorda Lynnott però no és un imitador de Lynott. I és un bon lletrista.

L'altre guitarra és Damon Johnson, que havia estat a la banda d'Alice Cooper durant els períodes 2004-07 i 2009-11. Fan radical de Thin Lizzy, quan li van oferir la possibilitat de tocar amb Gorham i companyia va ser el propi Alice qui li va dir que no podia deixar escapar l'oportunitat de tocar a la banda dels seus somnis.

El baix és un pes pesant del gènere: Marco Mendoza. Ja havia format part dels Thin Lizzy post-Lynott i l'hem vist tocar, entre d'altres, amb Ted Nugent, Whitesnake i Soul Sirkus. és un dels grans baixistes del hard rock.

A la bateria hi ha Jimmy DeGrasso, reputat mercenari, a qui hem vist amb Y&T, Megadeth, Alice Cooper i Suicidal Tendencies, entre d'altres.

La producció del disc ha anat a càrrec del conegut (però irregular) Kevin Shirley. En aquest cas li hem de reconèixer una cosa: s'agraeix tenir un disc mesclat de manera que el baix està al nivell que mereix, i no està enterrat sota un mar de guitarres. Aquesta és una mescla clàssica (Bob Ezrin ha fet el mateix amb el darrer disc de Deep Purple): una guitarra a cada canal i una distribució realista de les pistes. Quan tens una banda d'aquest nivell i un material tan bo, en el fons no cal complicar-se gaire la vida. De fet, Gorhan es "queixava" que Shirley els havia fet enregistrar dotze cançons en dotze dies. Una cada dia. Com a les èpoques daurades del rock.

El disc es diu All Hell Breaks Loose i el títol va ser idea de Warwick i ens remet a la II Guerra Mundial (cosa que explica la portada): “I was watching a documentary about World War II bombers and saw ‘All Hell Breaks Loose’ painted on the side of one of the aircraft". La portada del disc recull precisament aquesta idea i inclou una il·lustració del conegut autor de pin-ups, Gil Elvgren.

Què trobem a All Hell Breaks Loose? Doncs hard rock de qualitat, a cavall entre els Lizzy clàssics i el so de Thunder and Lightning (1983). El primer single és Bound For Glory, una sensacional cançó que es mou entre els Thin Lyzzy de la darrera època i algun eco dels Whitesnake de Slide It In (1984). I no hi manca algun tema amb clares influències de la música tradicional irlandesa, i lletres sobre mariners i sobre els carrers de Dublin (una delícia):




Aquest és un unplugged autèntic. Ni cables, ni micro:


A més, pocs discos han estat tan ben documentats com aquest. A Youtube podeu trobar una sèrie de studio rports.

Buddy Holly

Text: Ferran Nogués

El 27 de maig de 1957, Buddy Holly and the Crickets van publicar el seu primer enregistrament: 'That'll Be The Day.' La seva influència seria enorme, especialment si pensem que hi havia quarte adolescents de Liverpool que eren fans a mort de Holly:





Aquest és The Real Buddy Holly Story, el documental sobre la vida de Buddy Holly que Paul McCartney va produir l'any 1987:

Once I Was an Eagle, el nou disc de Laura Marling

Text: Ferran Nogués

Una noia que amb 23 anys fa un disc amb la maduresa de Once I Was an Eagle està fora de la normalitat. De fet ja ho estava als anteriors discos. Però si Laura Marling es movia fins ara entre un folk i un pop reflexiu, amb acompanyament de grup i puntualment vents i corda, ara fa una aposta molt valenta: guitarra i veu, acompanyada només de bateria i violoncel.

Once I Was an Eagle ha estat enregistrat en només deu dies i Laura Marling ha fet les seves parts de guitarra i veu en directe i en una única presa.

Va presentar el nou disc al conegut programa de Jools Holland i ho va fer sense acompanyament de cap tipus, ella soleta amb la seva guitarra. Repeteixo, només té 23 anys, es planta a un plató de TV (i no un qualsevol sinó el de Jools Holland), i amb aquesta seguretat, sense ni tan sols mirar la seva guitarra, fa això:



S'ha publicat un curtmetratge anomenat When Brave Bird Saved, de 18 minuts, que és com un llarg videoclip de les quatre primeres cançons del seu nou disc, Once I Was an Eagle:

Eric Clapton & Wynton Marsalis - Play the Blues: Live from Jazz at Lincoln Center

By Sandro "Soulman"



Muchas veces, como en otras circunstancias de la vida, también con la música uno se deja llevar por los prejuicios. Un ejemplo me sucedió cuando, al publicarse el disco que nos ocupa (en septiembre de 2011), no le presté la mas mínima atención, pensando que sería otro álbum de relleno en la irregular discografía de Clapton de las tres últimas décadas.

Pero recientemente, y gracias a esas fabulosas ofertas del Corte Inglés, decidí comprarlo. Tras escucharlo, la sorpresa fue muy grata, de ahí a recomendarlo, no solo a los fans de ‘Slowhand’, sino también a los amantes del jazz de New Orleans.

Y es que, lejos de parecer otra vuelta de tuerca de Eric Clapton en directo, de lo que podemos disfrutar es de una increíble banda de jazz en la que el una vez considerado ‘Dios’ encaja a la perfección sin mayor protagonismo.

Temas clásicos y tradicionales con el auténtico sello de New Orleans (encabezado por el mismísimo Marsalis), incluso en la original interpretación de “Layla”, y la siempre grata colaboración de otro grande como Taj Mahal. Y es que, en este caso, se puede aplicar la premisa de que (Clapton) cuanto más viejo, más sabio. No volveré a desconfiar, Mano Lenta...

Text: Sandro "Soulman"

The Winery Dogs

Ja han aparegut un parell de vídeos del que serà el primer disc de The Winery Dogs.

Aquest és un altre supergrup (en aquest cas un power trio) format pel bateria més hiperactiu del planeta, Mike Portnoy (Dream Theater, Transatlantic, Avenged Sevenfold, Adrenaline Mob, Flying Colors, entre d'altres), el virtuós del baix Billy Sheehan (David Lee Roth, Mr. Big, Steve Vai, entre d'altres), i a la guitarra i veu tenen en Richie Kotzen (Poison, Mr. Big).

Els vídeos fan honor al grup: bàsics i senzills, deixen tot el protagonisme a la música. Hard rock comercial, que entra molt bé, però fet amb un altíssim nivell tècnic. Els seus directes poden ser explosius.

“Beautiful you”, un agradable déjà vu per als amants dels Dire Straits

Tots recordareu aquell altíssim baixista dels Dire Straits, amb cabell esvalotat i un groove inconfusible que va ajudar al grup a una tenir sa personalitat que els va fer diferents... doncs bé, aquell és en John Illsley.

Després de dos discs en solitari als anys 80, John Illsley i Greg Pearle (cantautor irlandès sense pàgina a la Wikipèdia i amb el Facebook obert), varen gravar als British Grove Studios de Londres aquest disc que ha arribat fa uns dies a les meves mans, a pesar que va sortir al mercat l’any 2008.

El disc, així com l’Streets of Heaven (2010) (disc en solitari de n'Illsley) té un rotllo molt Knopflerià (John Illsley també toca la guitarra amb els dits, i fa servir un so Strato passat per compressor, un pèl de trèmolo i delay molt nets, molt paregut al que va fer famós al guitarrista de Glasgow).

I és que aquest àlbum, apart de la pròpia aportació del baixista fundador dels Straits, també comptà amb la col·laboració d’alguns dels mítics integrants del grup britànic: Chris White - Saxo (1985-1995), Danny Cummings – Percussió (1991-1995) i Guy Fletcher – Teclats i enginyer de sò (1984-1995).

Com a curiositat, cal esmentar que la portada és obra del mateix Illsley, gran aficionat a la pintura, a la qual es va començar a dedicar per complet una vegada que els Straits es varen dissoldre ara fa ja 18 anys.

Text: Josep Costa

Can you stand the heat? El nou disc de’n Ana Popovic

Ja fa 36 anys que aquesta sèrbia roda pel món deixant empremta per allà on passa amb el seu Blues amb volta de Jazz i mitja de Funk. Però aquest darrer disc (el sisè d’estudi), tret al mercat el passat 23 d’abril i que acabo de sentir, mereix certa menció.

L’àlbum inclou 14 cançons sense comptar els bonus tracks, i balla amb l’estil dels anteriors discs de la dissenyadora gràfica belgradenca (Soul, Jazz, Funk i Blues, aquesta vegada amb alguns afegits de vent). A més, compta amb la col·laboració de músics com el guitarrista i pianista de Buffalo (USA) Lucky Peterson i el reconegut baixista americà Tommy Sims.

Si no la coneixíeu fins ara, vos recomano començar pel principi; els seus inicis amb el grup holandès “Hush” (el seu primer disc, Hometown (1998) es pot trobar a Spotify) contenen part del millor funk que aquesta dona ha tret de dins fins ara.

Blind for love (2009), i Unconditional (2011) en canvi, contenen una barreja del millor soul amb el blues més enèrgic amb el que aquesta dona fa ja 10 anys va captivar el gran “Bishop of Soul”. I és que Solomon Burke va convidar-la per a obrir tots els seus concerts de la gira europea del 2003, fet que va propiciar el seu enlairament.

Text: Josep Costa

Wes Montgomery inèdit

M'acaba de caure a les mans aquest tresor de Wes Montgomery: "Echoes Of Indiana Avenue". És el primer material inèdit que apareix de Wes Montgomery des de fa 25 anys. En estudi i en directe!

L'any 1990, el guitarrista Jim Greeninger va adquirir unes cintes de wes Montgomery de les quals ningú en tenia cap informació. Anys més tard les va posar a la venda a eBay però finalment, l'any 2008 el productor Michael Cuscuna se les va quedar. L'any 2010, Cuscuna va encarregar a l'enginyer de so George Klabin (Resonance Records) la tasca de restaurar i digitalitzar les cintes, que es trobaven en un estat molt delicat de conservació.

Com que no hi havia cap informació sobre aquestes gravacions, Michael Cuscuna va encarregar a Zev Feldman la tasca de recerca, és a dir, traslladar-se a Indianapolis i mitjançant la investigació documental i entrevistes personals, poc a poc es va anar esbrinant el lloc on es van gravar part de les sessions i els músics que hi van participar. A l'edició del disc, la família Montgomery hi aporta fotografies inèdites d'aquella època i textos dels seus dos germans (i companys de grup, també presents al disc).

Les cintes contenen tres sessions, una d'estudi i dues en directe. Són enregistraments de bona qualitat, fets entre el 1957 i el 58, possiblement amb la intenció que servissin a Wes Montgomery per a aconseguir el seu primer contracte discogràfic. Aquest és un Wes Montgomery jove i enèrgic, no el Montgomery més elegant i accessible que va assolir l'èxit durant els anys 60.

I la joia que tanca el disc és una improvisació de blues, de més de sis minuts, enregistrada en directe. Absolut luxe.

Ha mort Jeff Hanneman

Mitjançant un comunicat penjat al seu Facebook, Slayer han anunciat la mort d'un dels seus dos guitarristes: Jeff Hanneman:

Slayer is devastated to inform that their bandmate and brother, Jeff Hanneman, passed away at about 11AM this morning near his Southern California home. Hanneman was in an area hospital when he suffered liver failure. He is survived by his wife Kathy, his sister Kathy and his brothers Michael and Larry, and will be sorely missed.

Our Brother Jeff Hanneman, May He Rest In Peace (1964 - 2013)

Els amants del metal sabran valorar la pèrdua en la seva justa magnitud. Crec que no exagero si dic que Slayer eren al metal modern el que Black Sabbath eren (són?) al heavy clàssic. Rigor, austeritat, i una de les bandes més respectades a tots els nivells.

La mort de Hanneman arriba en un moment molt delicat per al grup després que Kerry King protagonitzés un lleig i fosc episodi que ha acabat amb l'acomiadament d'una llegenda de la bateria en el seu gènere, i pal de paller del so de Slayer: Dave Lombardo. Entre això i la mort de Hanneman, podem dir sense por a equivocar-nos que Slayer, si decideixen seguir en actiu, no tornaran a ser mai el mateix. Ni de lluny.

Sempre ens quedaran els dos darrers discos de la banda, fets amb la seva formació original i igual de bons que les seves grans obres de fa més de vint anys: Christ Illusion (2006) i World Painted Blood (2009).

Descansi en pau, Jeff Hanneman.

Welcome back, Five Horse Johnson

Han tornat! Five Horse Johnson tenen nou disc: "The Taking of Blackheart" (2013). Ha estat una llarga espera: el seu últim disc era "The Mystery Spot" (2006). Five Horse Johnson no inventen res: es mouen entre el hard rock i el southern rock amb molta influència de blues. No fan focs artificials ni són imaginatius com The Delta Saints. El seu so està fet de guitarres carregades i ritmes contundents. Música per al cotxe i una llarga carretera. Un grup de baix pressupost. Bona gent. Estimen el blues.

Ha mort Storm Thorgerson

El passat dia 18 va morir Storm Thorgerson. Tots els amants del rock clàssic, fins i tot sense saber-ho, coneixen la seva obra. Ell i Aubrey Powell van ser durant anys els responsables de l'estudi gràfic Hipgnosis i van fer algunes de les portades més creatives del rock. Pink Floyd, Led Zeppelin, UFO, Dream Theater, Peter Gabriel i Scorpions, entre d'altres, tenen discos fets per Hipgnosis o per Storm Thorgerson en solitari. Consagrat més enllà del món del rock, últimament s'havien dedicat prestigioses exposicions a la seva carrera. A la seva web trobareu un bon recull de la seva obra gràfica. Descansi en pau.

Reedició especial del triple directe Wings Over America

El proper mes de maig es publica una versió de luxe del mític disc (triple) en directe Wings Over America, increïble document de la gran gira que Paul McCartney i la seva banda van fer l'any 1976. Era la primera gira d'aquestes característiques on McCartney va abraçar de manera desacomplexada el seu passat beatle, i això va permetre que milers de persones poguessin sentir per primera vegada clàssics dels Beatles com The Long and Winding Road o Lady Madonna, que mai havien estat interpretats en directe.

A finals del 80 encara es trobaven edicions originals d'aquest gloriós triple disc en directe. Encara recordo quan vaig adquirir la meva còpia. El seu gruix, el seu pes... a la segona meitat dels anys 70 tot es feia en gran. Els grups importants de l'època van protagonitzar gires mastodòntiques i en la majoria de casos les van documentar amb els seus respectius discos en directe. Aquesta mena de gires tenien la parafernàlia d'un gran circ: els camions, els muntatges de llum, els wats de so, els calendaris de concerts a grans estadis (repetint diverses nits a determinades ciutats). Sense oblidar les limusines i els avions. Era l'època de la grandiloqüència, musical i extramusical. El rock no havia fet més que créixer des de principis dels 60 i ara era un fenomen de masses que veia com les vendes d'entrades i de discos s'incrementaven cada any (just a l'inrevés del que passa actualment).

Pensem un moment en les gires mastodòntiques que Pink Floyd van fer el 1975 i 77 presentant Wish You Were Here i Animals, respectivament, amb aquells muntatges de llum i so, projeccions i porcs inflables que volaven. Sorprenentment, Pink Floyd no tenen un Wings Over America: no van documentar cap d'aquestes gires. El seu primer disc en directe (si no tenim en compte l'Ummagumma del 69), no va arribar fins a l'any 1988 amb Delicate Sound of Thunder.

També Led Zeppelin van ser icones de la grandiositat: les seves gires del 75 i 77 són llegendàries per la música i per tota mena d'excessos. El que passa és que curiosament no hi va haver un disc en directe que fes justícia al que van fer Led Zeppelin als anys 70. L'únic que van publicar és The Song Remains The Same, que no deixa de ser una banda sonora i no representa el que feia el grup cada nit (per la selecció de cançons, el seu ordre). A més, tot i que el disc tenia material del 1973, no es va publicar fins a finals del 1976.

Els que sí que van estar a l'alçada de l'època, com no podia ser d'altra manera, són Emerson, Lake & Palmer (ELP). El rock progressiu estava al capdavant de l'estètica de la grandiositat que dominava tots els aspectes del rock, i el cert és que actualment impressiona veure com triomfaven massivament grups que feien de l'experimentació, la complexitat i la improvisació els seus eixos bàsics. Un grup com aquest, que interpretava Tarkus cada nit, omplia estadis. EL&P van publicar un directe que es pot posar perfectament al costat del Wings Over America: Welcome Back My Friends to the Show That Never Ends... Ladies and Gentlemen, Emerson, Lake & Palmer (1974). El títol, les cançons, els estadis, tot era gran. Originalment es va publicar com a triple disc en directe. Un altre símbol d'una època.

I no podem oblidar Yessongs, el triple directe d'un altre representant del prog rock: Yes. El que dèiem dels EL&P és vàlid per als Yes. I pensar que un triple en directe d'aquestes característiques va ser disc d'or el 1973! I com que no en tenien prou, l'any 80 van publicar Yesshows, un altre doble en directe amb gravacions de finals dels 70. El cant del cigne.

Uns altres que també haurien pogut publicar un document de les seves gires mastodòntiques són The Who. Incomprensiblement van haver de passar molts anys per a tenir un disc de la seva famosa gira del 1975. Durant tota la dècada dels 70, l'únic disc en directe que existia dels Who era el seu mític Live At Leeds però era del 1970!

Andy Johns

El passat 7 d'abril va morir als 61 anys el productor i enginyer de so Andy Johns. A més de ser germà del mític Glyn Johns, havia estat responsable de l'elaboració de discos com Led Zeppelin II o Exile on Main Street. No cal dir res més oi? Descansi en pau.