Buddy Holly

Text: Ferran Nogués

El 27 de maig de 1957, Buddy Holly and the Crickets van publicar el seu primer enregistrament: 'That'll Be The Day.' La seva influència seria enorme, especialment si pensem que hi havia quarte adolescents de Liverpool que eren fans a mort de Holly:





Aquest és The Real Buddy Holly Story, el documental sobre la vida de Buddy Holly que Paul McCartney va produir l'any 1987:

Once I Was an Eagle, el nou disc de Laura Marling

Text: Ferran Nogués

Una noia que amb 23 anys fa un disc amb la maduresa de Once I Was an Eagle està fora de la normalitat. De fet ja ho estava als anteriors discos. Però si Laura Marling es movia fins ara entre un folk i un pop reflexiu, amb acompanyament de grup i puntualment vents i corda, ara fa una aposta molt valenta: guitarra i veu, acompanyada només de bateria i violoncel.

Once I Was an Eagle ha estat enregistrat en només deu dies i Laura Marling ha fet les seves parts de guitarra i veu en directe i en una única presa.

Va presentar el nou disc al conegut programa de Jools Holland i ho va fer sense acompanyament de cap tipus, ella soleta amb la seva guitarra. Repeteixo, només té 23 anys, es planta a un plató de TV (i no un qualsevol sinó el de Jools Holland), i amb aquesta seguretat, sense ni tan sols mirar la seva guitarra, fa això:



S'ha publicat un curtmetratge anomenat When Brave Bird Saved, de 18 minuts, que és com un llarg videoclip de les quatre primeres cançons del seu nou disc, Once I Was an Eagle:

Eric Clapton & Wynton Marsalis - Play the Blues: Live from Jazz at Lincoln Center

By Sandro "Soulman"



Muchas veces, como en otras circunstancias de la vida, también con la música uno se deja llevar por los prejuicios. Un ejemplo me sucedió cuando, al publicarse el disco que nos ocupa (en septiembre de 2011), no le presté la mas mínima atención, pensando que sería otro álbum de relleno en la irregular discografía de Clapton de las tres últimas décadas.

Pero recientemente, y gracias a esas fabulosas ofertas del Corte Inglés, decidí comprarlo. Tras escucharlo, la sorpresa fue muy grata, de ahí a recomendarlo, no solo a los fans de ‘Slowhand’, sino también a los amantes del jazz de New Orleans.

Y es que, lejos de parecer otra vuelta de tuerca de Eric Clapton en directo, de lo que podemos disfrutar es de una increíble banda de jazz en la que el una vez considerado ‘Dios’ encaja a la perfección sin mayor protagonismo.

Temas clásicos y tradicionales con el auténtico sello de New Orleans (encabezado por el mismísimo Marsalis), incluso en la original interpretación de “Layla”, y la siempre grata colaboración de otro grande como Taj Mahal. Y es que, en este caso, se puede aplicar la premisa de que (Clapton) cuanto más viejo, más sabio. No volveré a desconfiar, Mano Lenta...

Text: Sandro "Soulman"

The Winery Dogs

Ja han aparegut un parell de vídeos del que serà el primer disc de The Winery Dogs.

Aquest és un altre supergrup (en aquest cas un power trio) format pel bateria més hiperactiu del planeta, Mike Portnoy (Dream Theater, Transatlantic, Avenged Sevenfold, Adrenaline Mob, Flying Colors, entre d'altres), el virtuós del baix Billy Sheehan (David Lee Roth, Mr. Big, Steve Vai, entre d'altres), i a la guitarra i veu tenen en Richie Kotzen (Poison, Mr. Big).

Els vídeos fan honor al grup: bàsics i senzills, deixen tot el protagonisme a la música. Hard rock comercial, que entra molt bé, però fet amb un altíssim nivell tècnic. Els seus directes poden ser explosius.

“Beautiful you”, un agradable déjà vu per als amants dels Dire Straits

Tots recordareu aquell altíssim baixista dels Dire Straits, amb cabell esvalotat i un groove inconfusible que va ajudar al grup a una tenir sa personalitat que els va fer diferents... doncs bé, aquell és en John Illsley.

Després de dos discs en solitari als anys 80, John Illsley i Greg Pearle (cantautor irlandès sense pàgina a la Wikipèdia i amb el Facebook obert), varen gravar als British Grove Studios de Londres aquest disc que ha arribat fa uns dies a les meves mans, a pesar que va sortir al mercat l’any 2008.

El disc, així com l’Streets of Heaven (2010) (disc en solitari de n'Illsley) té un rotllo molt Knopflerià (John Illsley també toca la guitarra amb els dits, i fa servir un so Strato passat per compressor, un pèl de trèmolo i delay molt nets, molt paregut al que va fer famós al guitarrista de Glasgow).

I és que aquest àlbum, apart de la pròpia aportació del baixista fundador dels Straits, també comptà amb la col·laboració d’alguns dels mítics integrants del grup britànic: Chris White - Saxo (1985-1995), Danny Cummings – Percussió (1991-1995) i Guy Fletcher – Teclats i enginyer de sò (1984-1995).

Com a curiositat, cal esmentar que la portada és obra del mateix Illsley, gran aficionat a la pintura, a la qual es va començar a dedicar per complet una vegada que els Straits es varen dissoldre ara fa ja 18 anys.

Text: Josep Costa

Can you stand the heat? El nou disc de’n Ana Popovic

Ja fa 36 anys que aquesta sèrbia roda pel món deixant empremta per allà on passa amb el seu Blues amb volta de Jazz i mitja de Funk. Però aquest darrer disc (el sisè d’estudi), tret al mercat el passat 23 d’abril i que acabo de sentir, mereix certa menció.

L’àlbum inclou 14 cançons sense comptar els bonus tracks, i balla amb l’estil dels anteriors discs de la dissenyadora gràfica belgradenca (Soul, Jazz, Funk i Blues, aquesta vegada amb alguns afegits de vent). A més, compta amb la col·laboració de músics com el guitarrista i pianista de Buffalo (USA) Lucky Peterson i el reconegut baixista americà Tommy Sims.

Si no la coneixíeu fins ara, vos recomano començar pel principi; els seus inicis amb el grup holandès “Hush” (el seu primer disc, Hometown (1998) es pot trobar a Spotify) contenen part del millor funk que aquesta dona ha tret de dins fins ara.

Blind for love (2009), i Unconditional (2011) en canvi, contenen una barreja del millor soul amb el blues més enèrgic amb el que aquesta dona fa ja 10 anys va captivar el gran “Bishop of Soul”. I és que Solomon Burke va convidar-la per a obrir tots els seus concerts de la gira europea del 2003, fet que va propiciar el seu enlairament.

Text: Josep Costa

Wes Montgomery inèdit

M'acaba de caure a les mans aquest tresor de Wes Montgomery: "Echoes Of Indiana Avenue". És el primer material inèdit que apareix de Wes Montgomery des de fa 25 anys. En estudi i en directe!

L'any 1990, el guitarrista Jim Greeninger va adquirir unes cintes de wes Montgomery de les quals ningú en tenia cap informació. Anys més tard les va posar a la venda a eBay però finalment, l'any 2008 el productor Michael Cuscuna se les va quedar. L'any 2010, Cuscuna va encarregar a l'enginyer de so George Klabin (Resonance Records) la tasca de restaurar i digitalitzar les cintes, que es trobaven en un estat molt delicat de conservació.

Com que no hi havia cap informació sobre aquestes gravacions, Michael Cuscuna va encarregar a Zev Feldman la tasca de recerca, és a dir, traslladar-se a Indianapolis i mitjançant la investigació documental i entrevistes personals, poc a poc es va anar esbrinant el lloc on es van gravar part de les sessions i els músics que hi van participar. A l'edició del disc, la família Montgomery hi aporta fotografies inèdites d'aquella època i textos dels seus dos germans (i companys de grup, també presents al disc).

Les cintes contenen tres sessions, una d'estudi i dues en directe. Són enregistraments de bona qualitat, fets entre el 1957 i el 58, possiblement amb la intenció que servissin a Wes Montgomery per a aconseguir el seu primer contracte discogràfic. Aquest és un Wes Montgomery jove i enèrgic, no el Montgomery més elegant i accessible que va assolir l'èxit durant els anys 60.

I la joia que tanca el disc és una improvisació de blues, de més de sis minuts, enregistrada en directe. Absolut luxe.

Ha mort Jeff Hanneman

Mitjançant un comunicat penjat al seu Facebook, Slayer han anunciat la mort d'un dels seus dos guitarristes: Jeff Hanneman:

Slayer is devastated to inform that their bandmate and brother, Jeff Hanneman, passed away at about 11AM this morning near his Southern California home. Hanneman was in an area hospital when he suffered liver failure. He is survived by his wife Kathy, his sister Kathy and his brothers Michael and Larry, and will be sorely missed.

Our Brother Jeff Hanneman, May He Rest In Peace (1964 - 2013)

Els amants del metal sabran valorar la pèrdua en la seva justa magnitud. Crec que no exagero si dic que Slayer eren al metal modern el que Black Sabbath eren (són?) al heavy clàssic. Rigor, austeritat, i una de les bandes més respectades a tots els nivells.

La mort de Hanneman arriba en un moment molt delicat per al grup després que Kerry King protagonitzés un lleig i fosc episodi que ha acabat amb l'acomiadament d'una llegenda de la bateria en el seu gènere, i pal de paller del so de Slayer: Dave Lombardo. Entre això i la mort de Hanneman, podem dir sense por a equivocar-nos que Slayer, si decideixen seguir en actiu, no tornaran a ser mai el mateix. Ni de lluny.

Sempre ens quedaran els dos darrers discos de la banda, fets amb la seva formació original i igual de bons que les seves grans obres de fa més de vint anys: Christ Illusion (2006) i World Painted Blood (2009).

Descansi en pau, Jeff Hanneman.