Tal dia com avui, l'any 1791, va morir W. A. Mozart. Bon moment per a sentir el conegut Rèquiem de Mozart. La meva versió de capçalera és la que Karajan va enregistrar al setembre del 1975. Anava a tirar de la meva vella edició en CD de Deutsche Grammophon masteritzada l'any 1989 però he vist que (a banda del fet que la té el meu pare) l'han remasteritzada als Emil Berliner Studios per a la sèrie Karajan 2008 que commemora el centenari del naixement del mestre. El so ja era bo, típic de la Deutsche Grammophon (fosc, ample, amb grans diferències de volum), però aquesta remasterització ho manté i ho millora. De l'obra no cal dir res, oi? Ara mirarem de comparar aquest clàssic amb el darrer enregistrament que Karajan en va fer, just abans de morir.
divendres, 5 de desembre del 2014
Rèquiem de Mozart
Tal dia com avui, l'any 1791, va morir W. A. Mozart. Bon moment per a sentir el conegut Rèquiem de Mozart. La meva versió de capçalera és la que Karajan va enregistrar al setembre del 1975. Anava a tirar de la meva vella edició en CD de Deutsche Grammophon masteritzada l'any 1989 però he vist que (a banda del fet que la té el meu pare) l'han remasteritzada als Emil Berliner Studios per a la sèrie Karajan 2008 que commemora el centenari del naixement del mestre. El so ja era bo, típic de la Deutsche Grammophon (fosc, ample, amb grans diferències de volum), però aquesta remasterització ho manté i ho millora. De l'obra no cal dir res, oi? Ara mirarem de comparar aquest clàssic amb el darrer enregistrament que Karajan en va fer, just abans de morir.
dimarts, 11 de març del 2014
Sobre la reunió dels Pistols l'any 96
Encara falten dos anys però ara hi he pensat: l'any 2016 celebrarem el 20è aniversari de la reunió dels Sex Pistols i aquella mítica roda de premsa al 100 Club. Les entrevistes amb John Lydon són sempre bones però aquella roda de premsa era encara millor perquè hi havia tot l'ambient. Els Pistols han estat l'única banda punk. Ho proclamo. No és per la música, és l'actitud. Fan els que els dóna la puta gana i diuen les coses tal com són: per què una reunió? "Per la pasta". Així de senzill. I és així com va néixer la Filthy Lucre Tour (el nom ho diu tot). Amb dos collons. Podeu trobar alguna transcripció de la roda de premsa (crec que hi manca algun fragment). Fins i tot es va arribar a editar un picture disc amb l'àudio sencer. Per Youtube hi ha alguns resums de la roda de premsa i he trobat un vídeo que la recull sencera però només és l'àudio.
D'aquella gira van editar un gran disc en directe: "Filthy Lucre Live", enregistrat al Finsbury Park londinenc. Tenint en compte que era la tercera nit de la gira, la banda sona molt bé. L'any 2008 van publicar el DVD en directe There'll Always Be an England, on la banda es nota que està més rodada i compacta, i ofereix un concert rodó. Un dels millors inicis de concert que he vist, per cert:
Però el CD Filthy Lucre Live sempre serà especial perquè és el document del retrobament dels Pistols amb el públic britànic. Una festa. No es va publicar cap DVD d'aquell concert però a Youtube podem trobar alguna filmació (l'àudio no és cap meravella):
)
dijous, 8 d’agost del 2013
Ha mort George Duke
He escrit un article dedicat a George Duke. El podeu llegir a 50x7: "Ha mort George Duke".
dimecres, 5 de juny del 2013
De les cendres de Thin Lizzy, arriben Black Star Riders
Text: Ferran Nogués
Per als qui no coneixeu la història: fa anys que existeix una versió de Thin Lizzy que té alguns exmembres de la mítica banda irlandesa i es dedica a mantenir viu el llegat de Phil Lynott tocant els seus temes clàssics per tot el món. Aquests Thin Lizzy sempre han tingut Scott Gorham com a líder i, depenent del moment, han comptat amb algun altre exmemebre de la banda (John Sykes, Brian Downey, Darren Wharton), i alguns músics convidats com ara Marco Mendoza, Tommy Aldridge o Vivian Campbell.
Black Star Riders neix a partir de la darrera versió dels Thin Lizzy que últimament havia estat de gira. Arriba un moment que la banda es planteja fer un disc amb noves cançons i inicialment anuncia que es publicarà sota el nom de Thin Lizzy. El propi Gorham comença a reconsiderar la idea, però la reacció dels fans, de la premsa en general, i de la família Lynott és contundent: el grup és lliure de fer un nou disc (i està bé que ho faci) però Thin Lizzy era la banda de Phil Lynott i qualsevol nou disc s'haurà de fer sota un altre nom. És així com neix Black Star Riders.
A més de Scott Gorham (guitarrista de Thin Lizzy des del 1974 fins al 1983), la formació de Black Star Riders té Ricky Warwick com a cantant i guitarra. És una bona tria perquè, a banda de ser un gran cantant, Warwick (que havia estat a The Almighty) és irlandès, la seva veu recorda Lynnott però no és un imitador de Lynott. I és un bon lletrista.
L'altre guitarra és Damon Johnson, que havia estat a la banda d'Alice Cooper durant els períodes 2004-07 i 2009-11. Fan radical de Thin Lizzy, quan li van oferir la possibilitat de tocar amb Gorham i companyia va ser el propi Alice qui li va dir que no podia deixar escapar l'oportunitat de tocar a la banda dels seus somnis.
El baix és un pes pesant del gènere: Marco Mendoza. Ja havia format part dels Thin Lizzy post-Lynott i l'hem vist tocar, entre d'altres, amb Ted Nugent, Whitesnake i Soul Sirkus. és un dels grans baixistes del hard rock.
A la bateria hi ha Jimmy DeGrasso, reputat mercenari, a qui hem vist amb Y&T, Megadeth, Alice Cooper i Suicidal Tendencies, entre d'altres.
La producció del disc ha anat a càrrec del conegut (però irregular) Kevin Shirley. En aquest cas li hem de reconèixer una cosa: s'agraeix tenir un disc mesclat de manera que el baix està al nivell que mereix, i no està enterrat sota un mar de guitarres. Aquesta és una mescla clàssica (Bob Ezrin ha fet el mateix amb el darrer disc de Deep Purple): una guitarra a cada canal i una distribució realista de les pistes. Quan tens una banda d'aquest nivell i un material tan bo, en el fons no cal complicar-se gaire la vida. De fet, Gorhan es "queixava" que Shirley els havia fet enregistrar dotze cançons en dotze dies. Una cada dia. Com a les èpoques daurades del rock.
El disc es diu All Hell Breaks Loose i el títol va ser idea de Warwick i ens remet a la II Guerra Mundial (cosa que explica la portada): “I was watching a documentary about World War II bombers and saw ‘All Hell Breaks Loose’ painted on the side of one of the aircraft". La portada del disc recull precisament aquesta idea i inclou una il·lustració del conegut autor de pin-ups, Gil Elvgren.
Què trobem a All Hell Breaks Loose? Doncs hard rock de qualitat, a cavall entre els Lizzy clàssics i el so de Thunder and Lightning (1983). El primer single és Bound For Glory, una sensacional cançó que es mou entre els Thin Lyzzy de la darrera època i algun eco dels Whitesnake de Slide It In (1984). I no hi manca algun tema amb clares influències de la música tradicional irlandesa, i lletres sobre mariners i sobre els carrers de Dublin (una delícia):
Aquest és un unplugged autèntic. Ni cables, ni micro:
A més, pocs discos han estat tan ben documentats com aquest. A Youtube podeu trobar una sèrie de studio rports.
Per als qui no coneixeu la història: fa anys que existeix una versió de Thin Lizzy que té alguns exmembres de la mítica banda irlandesa i es dedica a mantenir viu el llegat de Phil Lynott tocant els seus temes clàssics per tot el món. Aquests Thin Lizzy sempre han tingut Scott Gorham com a líder i, depenent del moment, han comptat amb algun altre exmemebre de la banda (John Sykes, Brian Downey, Darren Wharton), i alguns músics convidats com ara Marco Mendoza, Tommy Aldridge o Vivian Campbell.
Black Star Riders neix a partir de la darrera versió dels Thin Lizzy que últimament havia estat de gira. Arriba un moment que la banda es planteja fer un disc amb noves cançons i inicialment anuncia que es publicarà sota el nom de Thin Lizzy. El propi Gorham comença a reconsiderar la idea, però la reacció dels fans, de la premsa en general, i de la família Lynott és contundent: el grup és lliure de fer un nou disc (i està bé que ho faci) però Thin Lizzy era la banda de Phil Lynott i qualsevol nou disc s'haurà de fer sota un altre nom. És així com neix Black Star Riders.
A més de Scott Gorham (guitarrista de Thin Lizzy des del 1974 fins al 1983), la formació de Black Star Riders té Ricky Warwick com a cantant i guitarra. És una bona tria perquè, a banda de ser un gran cantant, Warwick (que havia estat a The Almighty) és irlandès, la seva veu recorda Lynnott però no és un imitador de Lynott. I és un bon lletrista.
L'altre guitarra és Damon Johnson, que havia estat a la banda d'Alice Cooper durant els períodes 2004-07 i 2009-11. Fan radical de Thin Lizzy, quan li van oferir la possibilitat de tocar amb Gorham i companyia va ser el propi Alice qui li va dir que no podia deixar escapar l'oportunitat de tocar a la banda dels seus somnis.
El baix és un pes pesant del gènere: Marco Mendoza. Ja havia format part dels Thin Lizzy post-Lynott i l'hem vist tocar, entre d'altres, amb Ted Nugent, Whitesnake i Soul Sirkus. és un dels grans baixistes del hard rock.
A la bateria hi ha Jimmy DeGrasso, reputat mercenari, a qui hem vist amb Y&T, Megadeth, Alice Cooper i Suicidal Tendencies, entre d'altres.
La producció del disc ha anat a càrrec del conegut (però irregular) Kevin Shirley. En aquest cas li hem de reconèixer una cosa: s'agraeix tenir un disc mesclat de manera que el baix està al nivell que mereix, i no està enterrat sota un mar de guitarres. Aquesta és una mescla clàssica (Bob Ezrin ha fet el mateix amb el darrer disc de Deep Purple): una guitarra a cada canal i una distribució realista de les pistes. Quan tens una banda d'aquest nivell i un material tan bo, en el fons no cal complicar-se gaire la vida. De fet, Gorhan es "queixava" que Shirley els havia fet enregistrar dotze cançons en dotze dies. Una cada dia. Com a les èpoques daurades del rock.
El disc es diu All Hell Breaks Loose i el títol va ser idea de Warwick i ens remet a la II Guerra Mundial (cosa que explica la portada): “I was watching a documentary about World War II bombers and saw ‘All Hell Breaks Loose’ painted on the side of one of the aircraft". La portada del disc recull precisament aquesta idea i inclou una il·lustració del conegut autor de pin-ups, Gil Elvgren.
Què trobem a All Hell Breaks Loose? Doncs hard rock de qualitat, a cavall entre els Lizzy clàssics i el so de Thunder and Lightning (1983). El primer single és Bound For Glory, una sensacional cançó que es mou entre els Thin Lyzzy de la darrera època i algun eco dels Whitesnake de Slide It In (1984). I no hi manca algun tema amb clares influències de la música tradicional irlandesa, i lletres sobre mariners i sobre els carrers de Dublin (una delícia):
Aquest és un unplugged autèntic. Ni cables, ni micro:
A més, pocs discos han estat tan ben documentats com aquest. A Youtube podeu trobar una sèrie de studio rports.
dilluns, 27 de maig del 2013
Buddy Holly
Text: Ferran Nogués
El 27 de maig de 1957, Buddy Holly and the Crickets van publicar el seu primer enregistrament: 'That'll Be The Day.' La seva influència seria enorme, especialment si pensem que hi havia quarte adolescents de Liverpool que eren fans a mort de Holly:
Aquest és The Real Buddy Holly Story, el documental sobre la vida de Buddy Holly que Paul McCartney va produir l'any 1987:
El 27 de maig de 1957, Buddy Holly and the Crickets van publicar el seu primer enregistrament: 'That'll Be The Day.' La seva influència seria enorme, especialment si pensem que hi havia quarte adolescents de Liverpool que eren fans a mort de Holly:
Aquest és The Real Buddy Holly Story, el documental sobre la vida de Buddy Holly que Paul McCartney va produir l'any 1987:
diumenge, 26 de maig del 2013
Once I Was an Eagle, el nou disc de Laura Marling
Text: Ferran Nogués
Una noia que amb 23 anys fa un disc amb la maduresa de Once I Was an Eagle està fora de la normalitat. De fet ja ho estava als anteriors discos. Però si Laura Marling es movia fins ara entre un folk i un pop reflexiu, amb acompanyament de grup i puntualment vents i corda, ara fa una aposta molt valenta: guitarra i veu, acompanyada només de bateria i violoncel.
Once I Was an Eagle ha estat enregistrat en només deu dies i Laura Marling ha fet les seves parts de guitarra i veu en directe i en una única presa.
Va presentar el nou disc al conegut programa de Jools Holland i ho va fer sense acompanyament de cap tipus, ella soleta amb la seva guitarra. Repeteixo, només té 23 anys, es planta a un plató de TV (i no un qualsevol sinó el de Jools Holland), i amb aquesta seguretat, sense ni tan sols mirar la seva guitarra, fa això:
S'ha publicat un curtmetratge anomenat When Brave Bird Saved, de 18 minuts, que és com un llarg videoclip de les quatre primeres cançons del seu nou disc, Once I Was an Eagle:
Una noia que amb 23 anys fa un disc amb la maduresa de Once I Was an Eagle està fora de la normalitat. De fet ja ho estava als anteriors discos. Però si Laura Marling es movia fins ara entre un folk i un pop reflexiu, amb acompanyament de grup i puntualment vents i corda, ara fa una aposta molt valenta: guitarra i veu, acompanyada només de bateria i violoncel.
Once I Was an Eagle ha estat enregistrat en només deu dies i Laura Marling ha fet les seves parts de guitarra i veu en directe i en una única presa.
Va presentar el nou disc al conegut programa de Jools Holland i ho va fer sense acompanyament de cap tipus, ella soleta amb la seva guitarra. Repeteixo, només té 23 anys, es planta a un plató de TV (i no un qualsevol sinó el de Jools Holland), i amb aquesta seguretat, sense ni tan sols mirar la seva guitarra, fa això:
S'ha publicat un curtmetratge anomenat When Brave Bird Saved, de 18 minuts, que és com un llarg videoclip de les quatre primeres cançons del seu nou disc, Once I Was an Eagle:
dijous, 23 de maig del 2013
Eric Clapton & Wynton Marsalis - Play the Blues: Live from Jazz at Lincoln Center
By Sandro "Soulman"
Muchas veces, como en otras circunstancias de la vida, también con la música uno se deja llevar por los prejuicios. Un ejemplo me sucedió cuando, al publicarse el disco que nos ocupa (en septiembre de 2011), no le presté la mas mínima atención, pensando que sería otro álbum de relleno en la irregular discografía de Clapton de las tres últimas décadas.
Pero recientemente, y gracias a esas fabulosas ofertas del Corte Inglés, decidí comprarlo. Tras escucharlo, la sorpresa fue muy grata, de ahí a recomendarlo, no solo a los fans de ‘Slowhand’, sino también a los amantes del jazz de New Orleans.
Y es que, lejos de parecer otra vuelta de tuerca de Eric Clapton en directo, de lo que podemos disfrutar es de una increíble banda de jazz en la que el una vez considerado ‘Dios’ encaja a la perfección sin mayor protagonismo.
Temas clásicos y tradicionales con el auténtico sello de New Orleans (encabezado por el mismísimo Marsalis), incluso en la original interpretación de “Layla”, y la siempre grata colaboración de otro grande como Taj Mahal. Y es que, en este caso, se puede aplicar la premisa de que (Clapton) cuanto más viejo, más sabio. No volveré a desconfiar, Mano Lenta...
Text: Sandro "Soulman"
Muchas veces, como en otras circunstancias de la vida, también con la música uno se deja llevar por los prejuicios. Un ejemplo me sucedió cuando, al publicarse el disco que nos ocupa (en septiembre de 2011), no le presté la mas mínima atención, pensando que sería otro álbum de relleno en la irregular discografía de Clapton de las tres últimas décadas.
Pero recientemente, y gracias a esas fabulosas ofertas del Corte Inglés, decidí comprarlo. Tras escucharlo, la sorpresa fue muy grata, de ahí a recomendarlo, no solo a los fans de ‘Slowhand’, sino también a los amantes del jazz de New Orleans.
Y es que, lejos de parecer otra vuelta de tuerca de Eric Clapton en directo, de lo que podemos disfrutar es de una increíble banda de jazz en la que el una vez considerado ‘Dios’ encaja a la perfección sin mayor protagonismo.
Temas clásicos y tradicionales con el auténtico sello de New Orleans (encabezado por el mismísimo Marsalis), incluso en la original interpretación de “Layla”, y la siempre grata colaboración de otro grande como Taj Mahal. Y es que, en este caso, se puede aplicar la premisa de que (Clapton) cuanto más viejo, más sabio. No volveré a desconfiar, Mano Lenta...
Text: Sandro "Soulman"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)