“Beautiful you”, un agradable déjà vu per als amants dels Dire Straits

Tots recordareu aquell altíssim baixista dels Dire Straits, amb cabell esvalotat i un groove inconfusible que va ajudar al grup a una tenir sa personalitat que els va fer diferents... doncs bé, aquell és en John Illsley.

Després de dos discs en solitari als anys 80, John Illsley i Greg Pearle (cantautor irlandès sense pàgina a la Wikipèdia i amb el Facebook obert), varen gravar als British Grove Studios de Londres aquest disc que ha arribat fa uns dies a les meves mans, a pesar que va sortir al mercat l’any 2008.

El disc, així com l’Streets of Heaven (2010) (disc en solitari de n'Illsley) té un rotllo molt Knopflerià (John Illsley també toca la guitarra amb els dits, i fa servir un so Strato passat per compressor, un pèl de trèmolo i delay molt nets, molt paregut al que va fer famós al guitarrista de Glasgow).

I és que aquest àlbum, apart de la pròpia aportació del baixista fundador dels Straits, també comptà amb la col·laboració d’alguns dels mítics integrants del grup britànic: Chris White - Saxo (1985-1995), Danny Cummings – Percussió (1991-1995) i Guy Fletcher – Teclats i enginyer de sò (1984-1995).

Com a curiositat, cal esmentar que la portada és obra del mateix Illsley, gran aficionat a la pintura, a la qual es va començar a dedicar per complet una vegada que els Straits es varen dissoldre ara fa ja 18 anys.

Text: Josep Costa

Can you stand the heat? El nou disc de’n Ana Popovic

Ja fa 36 anys que aquesta sèrbia roda pel món deixant empremta per allà on passa amb el seu Blues amb volta de Jazz i mitja de Funk. Però aquest darrer disc (el sisè d’estudi), tret al mercat el passat 23 d’abril i que acabo de sentir, mereix certa menció.

L’àlbum inclou 14 cançons sense comptar els bonus tracks, i balla amb l’estil dels anteriors discs de la dissenyadora gràfica belgradenca (Soul, Jazz, Funk i Blues, aquesta vegada amb alguns afegits de vent). A més, compta amb la col·laboració de músics com el guitarrista i pianista de Buffalo (USA) Lucky Peterson i el reconegut baixista americà Tommy Sims.

Si no la coneixíeu fins ara, vos recomano començar pel principi; els seus inicis amb el grup holandès “Hush” (el seu primer disc, Hometown (1998) es pot trobar a Spotify) contenen part del millor funk que aquesta dona ha tret de dins fins ara.

Blind for love (2009), i Unconditional (2011) en canvi, contenen una barreja del millor soul amb el blues més enèrgic amb el que aquesta dona fa ja 10 anys va captivar el gran “Bishop of Soul”. I és que Solomon Burke va convidar-la per a obrir tots els seus concerts de la gira europea del 2003, fet que va propiciar el seu enlairament.

Text: Josep Costa