dimecres, 5 de juny de 2013

De les cendres de Thin Lizzy, arriben Black Star Riders

Text: Ferran Nogués



Per als qui no coneixeu la història: fa anys que existeix una versió de Thin Lizzy que té alguns exmembres de la mítica banda irlandesa i es dedica a mantenir viu el llegat de Phil Lynott tocant els seus temes clàssics per tot el món. Aquests Thin Lizzy sempre han tingut Scott Gorham com a líder i, depenent del moment, han comptat amb algun altre exmemebre de la banda (John Sykes, Brian Downey, Darren Wharton), i alguns músics convidats com ara Marco Mendoza, Tommy Aldridge o Vivian Campbell.

Black Star Riders neix a partir de la darrera versió dels Thin Lizzy que últimament havia estat de gira. Arriba un moment que la banda es planteja fer un disc amb noves cançons i inicialment anuncia que es publicarà sota el nom de Thin Lizzy. El propi Gorham comença a reconsiderar la idea, però la reacció dels fans, de la premsa en general, i de la família Lynott és contundent: el grup és lliure de fer un nou disc (i està bé que ho faci) però Thin Lizzy era la banda de Phil Lynott i qualsevol nou disc s'haurà de fer sota un altre nom. És així com neix Black Star Riders.

A més de Scott Gorham (guitarrista de Thin Lizzy des del 1974 fins al 1983), la formació de Black Star Riders té Ricky Warwick com a cantant i guitarra. És una bona tria perquè, a banda de ser un gran cantant, Warwick (que havia estat a The Almighty) és irlandès, la seva veu recorda Lynnott però no és un imitador de Lynott. I és un bon lletrista.

L'altre guitarra és Damon Johnson, que havia estat a la banda d'Alice Cooper durant els períodes 2004-07 i 2009-11. Fan radical de Thin Lizzy, quan li van oferir la possibilitat de tocar amb Gorham i companyia va ser el propi Alice qui li va dir que no podia deixar escapar l'oportunitat de tocar a la banda dels seus somnis.

El baix és un pes pesant del gènere: Marco Mendoza. Ja havia format part dels Thin Lizzy post-Lynott i l'hem vist tocar, entre d'altres, amb Ted Nugent, Whitesnake i Soul Sirkus. és un dels grans baixistes del hard rock.

A la bateria hi ha Jimmy DeGrasso, reputat mercenari, a qui hem vist amb Y&T, Megadeth, Alice Cooper i Suicidal Tendencies, entre d'altres.

La producció del disc ha anat a càrrec del conegut (però irregular) Kevin Shirley. En aquest cas li hem de reconèixer una cosa: s'agraeix tenir un disc mesclat de manera que el baix està al nivell que mereix, i no està enterrat sota un mar de guitarres. Aquesta és una mescla clàssica (Bob Ezrin ha fet el mateix amb el darrer disc de Deep Purple): una guitarra a cada canal i una distribució realista de les pistes. Quan tens una banda d'aquest nivell i un material tan bo, en el fons no cal complicar-se gaire la vida. De fet, Gorhan es "queixava" que Shirley els havia fet enregistrar dotze cançons en dotze dies. Una cada dia. Com a les èpoques daurades del rock.

El disc es diu All Hell Breaks Loose i el títol va ser idea de Warwick i ens remet a la II Guerra Mundial (cosa que explica la portada): “I was watching a documentary about World War II bombers and saw ‘All Hell Breaks Loose’ painted on the side of one of the aircraft". La portada del disc recull precisament aquesta idea i inclou una il·lustració del conegut autor de pin-ups, Gil Elvgren.

Què trobem a All Hell Breaks Loose? Doncs hard rock de qualitat, a cavall entre els Lizzy clàssics i el so de Thunder and Lightning (1983). El primer single és Bound For Glory, una sensacional cançó que es mou entre els Thin Lyzzy de la darrera època i algun eco dels Whitesnake de Slide It In (1984). I no hi manca algun tema amb clares influències de la música tradicional irlandesa, i lletres sobre mariners i sobre els carrers de Dublin (una delícia):




Aquest és un unplugged autèntic. Ni cables, ni micro:


A més, pocs discos han estat tan ben documentats com aquest. A Youtube podeu trobar una sèrie de studio rports.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada