dijous, 11 d’abril de 2013

Reedició especial del triple directe Wings Over America



El proper mes de maig es publica una versió de luxe del mític disc (triple) en directe Wings Over America, increïble document de la gran gira que Paul McCartney i la seva banda van fer l'any 1976. Era la primera gira d'aquestes característiques on McCartney va abraçar de manera desacomplexada el seu passat beatle, i això va permetre que milers de persones poguessin sentir per primera vegada clàssics dels Beatles com The Long and Winding Road o Lady Madonna, que mai havien estat interpretats en directe.

A finals del 80 encara es trobaven edicions originals d'aquest gloriós triple disc en directe. Encara recordo quan vaig adquirir la meva còpia. El seu gruix, el seu pes... a la segona meitat dels anys 70 tot es feia en gran. Els grups importants de l'època van protagonitzar gires mastodòntiques i en la majoria de casos les van documentar amb els seus respectius discos en directe. Aquesta mena de gires tenien la parafernàlia d'un gran circ: els camions, els muntatges de llum, els wats de so, els calendaris de concerts a grans estadis (repetint diverses nits a determinades ciutats). Sense oblidar les limusines i els avions. Era l'època de la grandiloqüència, musical i extramusical. El rock no havia fet més que créixer des de principis dels 60 i ara era un fenomen de masses que veia com les vendes d'entrades i de discos s'incrementaven cada any (just a l'inrevés del que passa actualment).

Pensem un moment en les gires mastodòntiques que Pink Floyd van fer el 1975 i 77 presentant Wish You Were Here i Animals, respectivament, amb aquells muntatges de llum i so, projeccions i porcs inflables que volaven. Sorprenentment, Pink Floyd no tenen un Wings Over America: no van documentar cap d'aquestes gires. El seu primer disc en directe (si no tenim en compte l'Ummagumma del 69), no va arribar fins a l'any 1988 amb Delicate Sound of Thunder.

També Led Zeppelin van ser icones de la grandiositat: les seves gires del 75 i 77 són llegendàries per la música i per tota mena d'excessos. El que passa és que curiosament no hi va haver un disc en directe que fes justícia al que van fer Led Zeppelin als anys 70. L'únic que van publicar és The Song Remains The Same, que no deixa de ser una banda sonora i no representa el que feia el grup cada nit (per la selecció de cançons, el seu ordre). A més, tot i que el disc tenia material del 1973, no es va publicar fins a finals del 1976.

Els que sí que van estar a l'alçada de l'època, com no podia ser d'altra manera, són Emerson, Lake & Palmer (ELP). El rock progressiu estava al capdavant de l'estètica de la grandiositat que dominava tots els aspectes del rock, i el cert és que actualment impressiona veure com triomfaven massivament grups que feien de l'experimentació, la complexitat i la improvisació els seus eixos bàsics. Un grup com aquest, que interpretava Tarkus cada nit, omplia estadis. EL&P van publicar un directe que es pot posar perfectament al costat del Wings Over America: Welcome Back My Friends to the Show That Never Ends... Ladies and Gentlemen, Emerson, Lake & Palmer (1974). El títol, les cançons, els estadis, tot era gran. Originalment es va publicar com a triple disc en directe. Un altre símbol d'una època.

I no podem oblidar Yessongs, el triple directe d'un altre representant del prog rock: Yes. El que dèiem dels EL&P és vàlid per als Yes. I pensar que un triple en directe d'aquestes característiques va ser disc d'or el 1973! I com que no en tenien prou, l'any 80 van publicar Yesshows, un altre doble en directe amb gravacions de finals dels 70. El cant del cigne.

Uns altres que també haurien pogut publicar un document de les seves gires mastodòntiques són The Who. Incomprensiblement van haver de passar molts anys per a tenir un disc de la seva famosa gira del 1975. Durant tota la dècada dels 70, l'únic disc en directe que existia dels Who era el seu mític Live At Leeds però era del 1970!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada